Introducció

La plana del Po és una regió geogràfica situada al nord d'Itàlia, anomenada en italià "pianura padana", "val padana" o "bassopiano padano", adjectiu pres del nom del riu Po, en llatí Padus.

De fet forma un tot amb la plana veneta, situada al nord-est; el conjunt s'anomena plana padana-veneta, però s'abrevia com plana padana.

Compren les regions administratives del Piemonte, la Lombardia, el Veneto i l'Emilia-Romagna, s'estén en una superfície d'uns 46.000 km², on hi viuen uns 20 milions de persones.

Mostra un mapa més gran

Aquesta regió és la més desenvolupada d'Itàlia. Per una part té un marcat perfil industrial amb les àrees industrials de Torí i Milà, dels sectors de l'automòbil (amb empreses de tothom conegudes: Fiat, Pirelli, etc.), maquinària, moda, etc.

També compta el sector energètic, amb els jaciments de gas natural de l'àrea Milà-Ràvena.


Té un fort sector primari d'agricultura i ramaderia, que a la vegada ha potenciat una important indústria alimentària. És la major zona agrícola italiana, en l'agricultura destaquen les hortalisses a totes les regions, els conreus de blat de moro a la Llombardia i el Veneto, i el blat a Emilia-Romanya. En ramadaderia destaca la bovina, estesa per tota la plana.

És molt important la indústria turística desenvolupada per l'atractiu turístic del país, sobre tot en el vessant cultural o turisme de ciutats històriques, que porta milers de visitants a ciutats com Venècia, Parma, Bolonya, etc.

Aquest desenvolupament econòmic també es posa de manifest i està lligat amb una important xarxa viària, d'autopistes, carreteres i també de ferrocarril.

GALERIA D'IMATGES






Cliqueu aquí per fer un TOUR VIRTUAL per la ciutat de Torí.





















TOUR VIRTUAL per la ciutat de Parma.











TOUR VIRTUAL per Bolonya

TOUR VIRTUAL per Venècia

TOUR VIRTUAL per la ciutat de Milà.

Una barreja de sentiment territorial i poder econòmic ha portat a les regions del nord d'Itàlia a dessitjar el poder polític d'una "super-regió" anomenada Padània, projecte liderat pel partit d'ideologia ultradretana Lliga Nord. El cert és que aquest territori té un paper molt important en el conjunt europeu i els seus habitants tenen molt a dir pel que fa al futur d'Itàlia.

Relleu

La plana del Po queda perfectament definida i limitada pels marges muntanyosos dels Alps, al nord i a l’oest, i els Apenins, al sud. Al nord el límit és molt marcat, la plana comença de cop quan acaben els Alps, els quals, en aquesta àrea, estan dislocats per nombroses falles. Al sud, als Apenins, la transició és més suau alternant planes i valls.

L'altitud mitjana és d'uns 200 m, descendint des de la cota màxima de 500 m al nivell del mar, quan la plana del Po s'aixampla ajuntant-se amb la plana veneta i arriba a la costa de la mar Adriàtica amb un front de 300 km.

Tant en aquest mapa físic, com a l'enterior mapa de relleu de "Google" (veure la Introducció), com en les imatges de satel·lit de la següent finestra de "Google maps", es poden observar les grans diferències de relleu entre la plana del Po i les muntanyes que l'envolten.

Mostra un mapa més gran


La part nord de la Mar Adriàtica és la continuació d’aquesta plana, de fet, la plataforma continental s’estén per quasi tota la Mar Adriàtica.

Es poden considerar dues parts diferenciades. La plana alta, situada al peu de les serralades dels Alps o els Apenins, també considerada la plana seca per estar formada per sols permeables que filtren l’aigua a cotes inferiors. La plana baixa, formada per sols més impermeables, és molt més humida, ja que és regada per les aigües freàtiques dels nivells superiors, que també alimenten els rius que hi circulen. Aquestes aigües afloren en una línia de manantials que hi ha en el costat nord de la plana, són les anomenades fontanili.

La plana baixa està molt explotada agricolament. En les imatges de satel·lit de Google es veu la gran influència humana en el paissatge, absolutament tota la plana està antropitzada per la urbanització, la indústria i l'agricultura. A la fotografia adjunta es presenta l'àrea al voltant de Ferrara.

Entreu a la finestra de "Google maps" i feu un zoom per apropar-vos. Observeu, per exemple, el delta del Po.

Formació

Tota la plana del Po i l’adjacent plana de Venècia prové de la sedimentació marina durant el Quaternari i està formada principalment per dipòsits de l’Holocè. Els sediments són d’origen fluvial i glacio-fluvial, graves a les zones més altes i sediments fins, sorres, llims i argiles, a les més baixes.

El que avui és la plana padana ha passat per diverses situacions estructurals d’aixecament, o orogènia, i enfonsament tectònic. Paral·lelament i posteriorment ha patit la degradació i erosió del relleu, com també cicles marins eustàtics, és a dir, de transgressió i recessió marina.

OROGÈNIA ALPINA

Cronologia

Els Alps i els Apenins provenen de l’Orogènia Alpina. L’Orogènia Alpina començà després d’un llarg període d’estabilitat tectònica que va ser el Mesozoic i es produí en diverses fases. Primer els Alps i posteriorment els Apeninis es formaren durant la segona meitat del Cenozoic (era Terciària), concretament durant l’Oligocè i el Miocè, fa entre 30 i 10 milions d'anys.

Al final del Miocè i inici del Pliocè, és produí una subsidència prologada del que avui és la plana del Po juntament amb les terres que passaren a ser ocupades per les mars Tirrena i Adriàtica. El que avui és la plana del Po era un golf de l’Adriàtica nord, ja que el mar transgredí la fosa tectònica formada.

Al final del Pliocé i a l’inici del Quaternàri, durant el Plistocè, es considera el final de l’Orogènia Alpina, amb la fase anomenada Neotectònica.

Mapa de plaques en joc en l'Orogènia Alpina

Els orògens de tipus euroasiàtic o alpí, ságrupen a l'entorn d'una línia tectònica de col·lisió i sutura. Aquesta línia marca la vora meridional de la placa euroásiàtica i té tres segments, l'europeu, el pèrsic i el de l'Himàlaia; corresponents cadascún al xoc respectiu de les diferents plaques que avancen cap al nord: l'africana, l'aràbiga i l'índica.

Procés de formació dels orògens alpins

Aquests orogens s'han format per la col·lisíó i sutura de dues plaques continentals després d'haver eliminat l'escorça oceànica en exhaurir la seva subducció.

A: Apropament de les plaques continentals i subducció de l'escorça oceànica.

B: Encavalcament o mantells de corriment a causa de la compressió entre plaques continentals

C: Sutura de les plaques continentals. Les ofiolites són roques ígnees combinades amb ultramàfiques (colades submarines profondes de basalt)

Geomorfologia dinàmica

Els Alps foren sotmesos al modelatge de les glaciacions del Quaternàri, durant el Plistocé el modelatge va ser molt intensiu. El modelatge dels Apenins és esencialment fluvial. L'acumulació dels sediments va omplir la fosa tectònica formada al final del Miocé, desprès de la regressió marina va quedar descoberta aquesta depressió que s'ha continuat modelant, sobre tot per l'acció dels rius.

Mapa geològic

Detall extret del mapa geològic d'Itàlia referenciat. Només es dona la llegenda dels materials que formen la plana: dipòsits glacials i aluvials del Plistocè i dipòsits aluvials de l'Holocè.

Hidrografia

La conca del Po

La plana padana està recorreguda d’oest a est pel riu Po. El Po és un dels grans rius europeus i el primer riu italià.

El riu Po neix als Alps Marítims, a Monviso, a una cota de 2100 m, i té una longitud de 650 km fins arribar a la desembocadura a la Mar Adriàtica, formant un gran delta.

Té 141 afluents, la primera aportació important la rep del Tanaro, que també neix als Alps Marítims. Després, els principals afluents li venen del nord, dels Alps, com el Ticino, l’Adda o l’Oglio.






La conca del Po té una extensió de 70.000 km², bona part de la qual està ocupada per la plana (Cliqueu aquí per enllaçar amb el mapa interactiu de l'Autorità di bacino del fiume Po)

El drenatge del riu Po es pot dividir en quatre parts; el drenatge alpí, amb rius de règim nival, de cabal màxim en primavera i principi d’estiu per la fosa de la neu acumulada a les muntanyes. El drenatge apení, amb rius de règim pluvial mediterrani, és a dir, amb màxim cabal a la primavera i a la tardor. El Po des de Torí fins a Parma recorre una plana amb suau pendent i la part final del riu transcorre per una plana que s’eixampla i és quasi bé horitzontal.


















A causa de la combinació dels règims de les aigües aportades, el cabal del riu es manté sensiblement homogeni durant tot l’any, encara que es poden presentar sensibles diferències d’un any a l’altre. El cabal mitjà del Po en el tram final és de més de 1.000 m³/s. El màxim històric es va presentar l’any 1951, amb 10.000 m³/s, que va causar greus inundacions en els darrers quilòmetres del seu recorregut.


El delta del Po

El riu Po desemboca a la Mar Adriàtica en un ampli delta format pels nombrosos sediments que aporta el riu. La seva morfologia ha canviat continuament, com és pot veure en el mapa adjunt, i continua canviant, ja que actualment segueix creixent. De fet, l’acceleració en la formació del delta data d’èpoques històriques i és causada per l’acció humana, per la gestió del territori practicada a través de l’explotació de boscos i la transformació d’espais naturals amb espais agrícoles; els sòls han disminuït la seva resistència a l’erosió i el riu ha transportat molts més sediments fins la desembocadura.

De forma paral·lela, el curs del riu, en el seu últim centenar de quilòmetres, ha anat canviant nombroses vegades el seu recorregut, formant diversos braços. La desembocadura actual del riu només data de principis del segle XVII.

El delta del Po, com s'ha vist en tota la plana baixa, està molt explotat per l’agricultura i la ramaderia, però també té uns valors naturals que cal preservar. Quant a la conservació a l'ecosistema lligat al delta, s’han creat dos parcs regionals, un gestionat per l’administració de la regió del Veneto i l’altre per la d’Emilia-Romanya, però hi ha l’aspiració i la base legal de crear un parc interregional per promocionar una visió homogènia i global de quines poden ser les àrees explotades i quines les que s’han de conservar. El delta del Po, juntament amb la ciutat de Ferrara, també té la qualificació de Patrimoni de la Humanitat de l’UNESCO.




Altres rius

L’Adige és el segon riu d’Itàlia amb els seus 410 km de longitud i 12.000 km² de conca. Neix als Alps, es dirigeix cap al sud i recorre els últims quilòmetres paral·lels al riu Po per la plana veneta, desembocant en la Mar Adriàtica entre Venècia i el delta del Po.

L’altre riu que recorre la plana veneta és el Piave, que neix als Alps Orientals i desemboca al nord de Venècia.

Pel sud del Po, el principal riu que recorre la regió d'Emilia-Romanya és el Reno. El Reno neix als Apenins, es dirigeix a la Mar Adriàtica passant per Bolonya i fa els seus darrers quilòmetres paral·lels al Po.





Els llacs

Una característica d’aquest territori és la formació de llacs en el límit nord de la plana, al peu dels Alps. Són llacs d’origen glaciar, ocupen la cubeta molt profunda excavada per una antiga glacera i tancada per la seva morrena.

Aquests llacs estan alimentats per les subconques alpines del Po i fan d’acumulador de les aigües entrants, per tant tenen un efecte regulador del cabal de sortida.





El llac Garda és el més gran de tots, amb una superfície de 470 km² i una profunditat màxima de 346 m. El principal riu immisari és el Sarca i l’emissari el Mincio.














El llac de Como té com a principal immissari l’Adda, que a la vegada és el seu emissari.








El Llac Maggiore és el regulador del riu Ticino.



Com es pot veure a les fotografies, la bellesa dels paisatges actua com un atractiu turístic molt potent. Les poblacions de la riba d’aquests llacs han fet del turisme la seva principal font econòmica.

Clima

Factors del clima de la plana del Po

La situació latitudinal mitjana de la plana del Po enclava aquest territori en la zona temperada, però el seu clima està molt condicional per l’orografia. En el següent mapa climàtic europeu la plana padano-veneta no queda classificada en un clima concret sinó que queda repartida en tres zones climàtiques: la mediterrània (subtropical dry summer), les subtropical humida i la continental humida.


El nord d’Itàlia és un punt de confluència de les masses d’aire atlàntic, d’aire fresc i humit, de les siberianes, d’aire fred i sec, i de les saharianes, d’aire càlid i sec. Però el sistema alpí fa de barrera dels vents freds del nord i protegeix la plana, mentre que el sistema apeninic no permet que la influència de la Mar Mediterrània penetri dins la plana. De fet la plana pateix escassetat de vents, és una de les zones "menys airejades" d’Itàlia.

Així doncs, el clima de moltes àrees d’aquest territori té característiques de continentalitat. És molt normal a l’hivern la formació de boires, que poden durar diversos dies, amb temperatures molt baixes i que, per l’efecte de la inversió tèrmica, la temperatura a les valls alpines és superior a la de la plana. A més, l’única obertura que té la plana padano-veneta dona a la Mar Adriàtica i aquesta li aporta poca influència marítima, ja que és tancada i poc profunda.

La presència dels llacs prealpins és un altre factor que col·labora a suavitzar les temperatures de les zones del costat nord que reben la seva influència.


Temperatura

La distribució de temperatures a tota la plana és molt uniforme i marcadament estacional, amb temperatures mínimes a l’hivern, que rarament la mitjana del mes més fred arriba als 0ºC, i màximes a l’estiu. L’oscil·lació tèrmica anual entre temperatures mitjanes mensuals és d’uns 23 graus, de 2ºC els mesos de l’hivern a uns 25ºC els mesos de l’estiu, passant progressivament per temperatures intermèdies els mesos de primavera i de tardor.


Precipitacions

El règim de pluges és força regular i la seva distribució territorial bastant homogènia. Es troben dos màxims al llarg de l’any, a la primavera i a la tardor, i dos mínims, a l’estiu i a l’hivern. La mitjana global de precipitacions és d’uns 900 mm anuals, amb una distribució territorial que varia de 600 mm a 1000 mm.


Climogrames

En els següents climogrames es representen les distribucions anuals de temperatures i precipitacions de quatre ciutats molt significatives de la plana padano-veneta i il·lustren els comentaris anteriors.

Bibliografia

NAVARRO, F.(Director)(2001). Geografia Universal. Salvat

SOTELO, J.A. (Geografia) i altres (1993). Enciclopèdia d'Europa. Itàlia. Planeta

LOPEZ PALOMEQUE, F. i altres (2000). Geografia de Europa. Ariel

ROSSELLÓ, V.M., PANAREDA, J.M., PÉREZ CUEVA, A. (1998) Manual de geografia física. Universitat de Velència

CLIFFORD EMBLETON (1983). Geomorphology of Europe. Verlag Chemie

AUTORITÀ DI BACINO DEL FIUME PO (2006). Caratteristiche del bacino del fiume Po e prImo esame dell’impatto ambientale delle attività umana sulle risorse idriche.

ENCICLOPÈDIA CATALANA en línia: http://www.enciclopedia.cat/